Homenatgem l’Institut d’Estudis Catalans en el 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia

Fotografies: Begonya Masdefiol (IEC)

 

Mots d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

 
Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’immoble: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Continue reading “Homenatgem l’Institut d’Estudis Catalans en el 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia”

Cròniques periodístiques i imatges de la trobada de sòcies i socis de SiJ amb el conseller Josep Rull

Ramon Valimañas, Josep Rull, Isabel-Helena Martí, Joan Amorós, Josep Amat i Dolors Feliu

ARA – Ot Serra
Rull referma que la “prioritat” del Govern és el referèndum i que es farà “malgrat les inhabilitacions”

NACIÓ DIGITAL – Isaac Meler
Rull insisteix que els consellers assumiran els riscos del referèndum

EUROPA PRESS
Rull: “No renunciaremos nunca al referéndum y los ciudadanos lo harán suyo”
Continue reading “Cròniques periodístiques i imatges de la trobada de sòcies i socis de SiJ amb el conseller Josep Rull”

Sortir del bucle de la llengua

El debat sobre la llengua reapareix cíclicament i sempre acompanyat de retòriques i gesticulacions vehements. L’enrenou suscitat al voltant de la publicació del manifest del grup Koiné (1) i la controvèrsia encesa sobre quines conseqüències a llarg termini comportaria una hipotètica doble oficialitat del català i el castellà a la Catalunya independent, m’ha fet pensar aquests dies en Pompeu Fabra i el desafiament colossal que ell i els seus coetanis hagueren d’afrontar durant el procés de normativització del català, a principis del segle passat. Amb tot i això, se’n sortiren. Els intents reiterats per dotar-se d’unes regles d’escriptura comunament acceptades havien fracassat, un rere l’altre, durant la Renaixença. La creació de la Mancomunitat, però, aportà a Catalunya unes primeres capacitats polítiques, per bé que escarransides, suficients per implementar una solució harmonitzadora. Enmig de fortes polèmiques, i esmerçant molts esforços, s’aconseguí fixar un registre estàndard que permeté promoure l’ús de la llengua en àmbits cabdals. I tirar endavant.

El panorama quan la Diputació de Barcelona constituí l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 era llastimós. La fúria amb què l’Espanya imperial havia promogut el procés de substitució de la llengua pròpia pel castellà havia començat ben d’hora, a trenc del segle XVI, amb la castellanització de la cort de la corona catalanoaragonesa i el projecte de monarquia hispànica endegat pels reis Catòlics. Quatre-cents anys després els avatars de la història havien deixat una petjada fonda en la condició física i emocional de la llengua. Si bé el català era aleshores encara emprat per la immensa majoria de la població, la generació de la Mancomunitat es trobà amb un idioma depauperat, proscrit de l’esfera pública i expropiat per decret i la força de les armes de tota activitat intel·lectual, acadèmica o administrativa.

Continue reading “Sortir del bucle de la llengua”