Presentem “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa i posem el focus en l’Església catalana

Sixena.jpg

Targetó dissenyat per Anna Mora d’Editorial Fonoll

  

Tres conceptes clau “made in Canosa” que ens poden ajudar a treure’n l’entrellat:

L’HIROSHIMA ESPIRITUAL – És l’any 1955 quan la dictadura franquista perpetra el primer cop de destral. Les tèrboles maniobres del nacional-catolicisme espanyol culminen amb un decret de Pius XII que fa que el bisbat de Lleida perdi una part important de la seva extensió territorial. La majoria de les parròquies arrabassades són agregades a diferents diòcesis aragoneses. La segona escomesa arriba quaranta anys després. Aquesta vegada rere la fràgil façana democràtica del règim del 78. Cent onze parròquies del bisbat ilerdenc són traspassades, entre el 1995 i el 1998, a Barbastre-Montsó.

Indefectiblement el que uns guanyen, és perdut pels altres. En aquesta història, però, els que perden són sempre els mateixos. I els que guanyen, també. El bisbat de Barbastre-Montsó, una de les demarcacions episcopals més migrades d’Europa, esdevé la segona més gran de l’Aragó, després de l’arquebisbat de Saragossa. La progressió és espectacular. Les despulles de mossèn Escrivá de Balaguer, enterrades sota l’altar de l’església de Santa Maria de la Pau a Roma, es remouen de satisfacció. Torreciutat, el santuari de devoció mariana erigit pel fundador de l’Opus Dei, està a només 24 quilòmetres de Barbastre.

Continue reading “Presentem “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa i posem el focus en l’Església catalana”

Sant Jordi 2018, la meva tria

Sant Jordi 2018
Una Diada tenyida enguany de groc per reivindicar la #LlibertatPresosPolítics #LlibertatExiliats

Dies que duraran anys – Jordi Borràs – Ara Llibres

Operació urnes – Laia Vicens i Xavi Tedó – Columna

Los entresijos del “procés” – Oriol March – Catarata

Sixena, la croada de la memòria – Francesc Canosa – Fonoll

Women & Power – Mary Beard – Liveright Publishing Corporation

To Fight Against This Age – Rob Riemen – W.W. Norton & Company

Et desitjo Bon Nadal i un 2018 indomable, l’any en què res no serà fàcil però tot valdrà molt la pena

Les Roques Encantades – Sant Feliu de Pallerols – La Garrotxa

 

L’ànima vital de la terra

La terra no mor. / Està per sobre,
Per damunt de tot. / Força immortal,
El seu sediment. / Record?
Vers la seva història. / La seva immensa força,
Creix i esdevé nova, novament. / No cedeix a la superioritat de res.
Dipositada a contracor, / A despit de la seva natura, natural.
És rebel i genera fruit sense descans. / El règim dictatorial de la humanitat,
No pot gens contra l’ànima vital de la terra.

Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) 

Homenatgem l’Institut d’Estudis Catalans en el 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia

Fotografies: Begonya Masdefiol (IEC)

 

Mots d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

 
Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’immoble: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Continue reading “Homenatgem l’Institut d’Estudis Catalans en el 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia”

Sant Jordi 2017, la meva tria


 

Els homes m’expliquen coses – Rebecca Solnit – Angle Editorial

El tren de les 17:14 – Ferran Requejo – Tibidabo Edicions

La generació de la independència – Francesc Marco-Palau – Editorial Gregal

Europe’s last chance – Guy Verhofstadt – Basic Books

Per aquest Nadal i 2017, any ple de bons presagis, els meus millors desitjos!

vidra
Pont de Salgueda sobre el riu Ges a Vidrà – Osona

 

(I)
I esperar contínuament de ser,
esperar-ho al matí i al vespre,
esperar i ajornar-ho constantment,
és ser, això, i a cada instant deixar el poc que érem
pel que ens surt a l’encontre i ens fendeix?

Lluís Solà (Vic, 1940) “No entraràs al bosc. Set cants”, dins de Poesia Completa, 2016

Sortir del bucle de la llengua

El debat sobre la llengua reapareix cíclicament i sempre acompanyat de retòriques i gesticulacions vehements. L’enrenou suscitat al voltant de la publicació del manifest del grup Koiné (1) i la controvèrsia encesa sobre quines conseqüències a llarg termini comportaria una hipotètica doble oficialitat del català i el castellà a la Catalunya independent, m’ha fet pensar aquests dies en Pompeu Fabra i el desafiament colossal que ell i els seus coetanis hagueren d’afrontar durant el procés de normativització del català, a principis del segle passat. Amb tot i això, se’n sortiren. Els intents reiterats per dotar-se d’unes regles d’escriptura comunament acceptades havien fracassat, un rere l’altre, durant la Renaixença. La creació de la Mancomunitat, però, aportà a Catalunya unes primeres capacitats polítiques, per bé que escarransides, suficients per implementar una solució harmonitzadora. Enmig de fortes polèmiques, i esmerçant molts esforços, s’aconseguí fixar un registre estàndard que permeté promoure l’ús de la llengua en àmbits cabdals. I tirar endavant.

El panorama quan la Diputació de Barcelona constituí l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 era llastimós. La fúria amb què l’Espanya imperial havia promogut el procés de substitució de la llengua pròpia pel castellà havia començat ben d’hora, a trenc del segle XVI, amb la castellanització de la cort de la corona catalanoaragonesa i el projecte de monarquia hispànica endegat pels reis Catòlics. Quatre-cents anys després els avatars de la història havien deixat una petjada fonda en la condició física i emocional de la llengua. Si bé el català era aleshores encara emprat per la immensa majoria de la població, la generació de la Mancomunitat es trobà amb un idioma depauperat, proscrit de l’esfera pública i expropiat per decret i la força de les armes de tota activitat intel·lectual, acadèmica o administrativa.

Continue reading “Sortir del bucle de la llengua”