Presentem “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa i posem el focus en l’Església catalana

Sixena.jpg

Tres conceptes clau “made in Canosa” que ens poden ajudar a treure’n l’entrellat:

L’HIROSHIMA ESPIRITUAL – És l’any 1955 quan la dictadura franquista perpetra el primer cop de destral. Les tèrboles maniobres del nacional-catolicisme espanyol culminen amb un decret de Pius XII que fa que el bisbat de Lleida perdi una part important de la seva extensió territorial. La majoria de les parròquies arrabassades són agregades a diferents diòcesis aragoneses. La segona escomesa arriba quaranta anys després. Aquesta vegada rere la fràgil façana democràtica del règim del 78. Cent onze parròquies del bisbat ilerdenc són traspassades, entre el 1995 i el 1998, a Barbastre-Montsó.

Indefectiblement el que uns guanyen, és perdut pels altres. En aquesta història, però, els que perden són sempre els mateixos. I els que guanyen, també. El bisbat de Barbastre-Montsó, una de les demarcacions episcopals més migrades d’Europa, esdevé la segona més gran de l’Aragó, després de l’arquebisbat de Saragossa. La progressió és espectacular. Les despulles de mossèn Escrivá de Balaguer, enterrades sota l’altar de l’església de Santa Maria de la Pau a Roma, es remouen de satisfacció. Torreciutat, el santuari de devoció mariana erigit pel fundador de l’Opus Dei, està a només 24 quilòmetres de Barbastre.

No, no són les parròquies afectades les que impulsen la segregació sinó directament el bisbat aragonès que compta, esclar, amb la col·laboració entusiasta dels estaments polítics i eclesials espanyols. L’Església catalana, poc avesada a les intrigues de palau teixides als passadissos vaticans, veu, impotent, com més de vuit-cents anys d’unió històrica, econòmica i cultural de les terres de la Franja de Ponent amb el Principat, s’esberla definitivament. La reforma administrativa provincial del 1833 havia escindit les comarques frontissa de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya però el parentiu havia estat respectat fins aleshores en l’àmbit religiós. L’Hisoshima espiritual es consuma i el bisbat de Lleida queda dramàticament jibaritzat, succionat en la seva geografia històrica i redimensionat a menys de la meitat.

REPROGRAMAR LA MEMÒRIA VIA EL 155 – Dos anys després de la segregació del 1995, el bisbat de Barbastre-Montsó reclama als tribunals eclesiàstics cent onze peces d’art provinents de les parròquies traspassades i que actualment formen part dels fons del Museu de Lleida; protegides, per tant, per la Llei de Patrimoni Cultural Català. Josep Meseguer i Costa, l’Indiana Jones dels bisbes catalans, com el descriu Francesc Canosa en el llibre, les havia comprades, bescanviades, i salvaguardades a finals del XIX per evitar la seva destrucció o que fossin disseminades per col·leccionistes, antiquaris o altres museus. Les restaura, cataloga i aixopluga, preservant-ne sempre la unitat museística al si del Museu Diocesà, creat per ell mateix el 1893.

Simultàniament al litigi del bisbat de Barbastre-Montsó, l’alcalde d’un petit poble d’Osca, Vilanova de Sixena, inicia un altre plet reclamant noranta-set objectes i obres d’art a la Generalitat de Catalunya i al consorci del Museu de Lleida. Les peces provenen del monestir de Santa Maria, dins del terme municipal de Sixena. El monestir havia estat fundat al segle XII per la reina Sança, consort del rei Alfons I el Cast, compte de Barcelona i rei d’Aragó; i mare de Pere I el Catòlic, mort a la batalla de Muret el 1213, derrota que marca el declivi de la influència catalana a Occitània. El rei Pere I està enterrat al monestir de Sixena i també les darreres descendents femenines de la nissaga familiar del comptat d’Urgell, la branca més puixant de la noblesa medieval catalana. De fet, una de les obres més valuoses és el sarcòfag policromat d’Isabel d’Urgell, monja a Sixena i germana de Jaume d’Urgell, continuador legítim de la corona catalano-aragonesa mort Martí I l’Humà sense hereu, però alienat del tron pel Compromís de Casp i la irrupció de la dinastia castellana dels Trastàmara. El monestir de Sixena és, doncs, un enclavament de primer ordre estretament vinculat a la història de Catalunya.

L’u de desembre de 2017 s’activa el pla de reprogramació de la nostra memòria col·lectiva. El jutjat número 1 d’Osca decreta en una providència que la guàrdia civil, en coordinació amb el govern d’Aragó, porti a terme l’execució provisional de trasllat a Vilanova de Sixena de les obres en conflicte, malgrat que el procés judicial té més recorregut i encara no hi ha sentència ferma. La Generalitat de Catalunya té a les seves mans l’opció de recórrer al Tribunal Suprem. Tanmateix, el ministre espanyol Íñigo Méndez de Vigo, conseller de Cultura a efectes del 155, impedeix fer-ho i ordena la sortida immediata de les quaranta-quatre obres del Museu de Lleida l’11 de desembre de 2017, dia d’infausta memòria.

ESPANYA ÉS UNA ROTONDA – Hi ha qui diu que el bisbe Francesc Xavier Ciuraneta va emmalaltir a conseqüència dels esforços ingents que hagué d’esmerçar per defensar, contra vent i marea, la propietat de les obres. I també que, en demanar al 2007 la sortida del bisbat de Lleida, a causa de la seva delicada salut, se sentia profundament dolgut per l’actitud mesella de l’Església catalana en relació a l’afer.

El Vaticà, que és una estructura poc o gens democràtica i rígidament jerarquitzada, no ha restat imparcial davant del litigi. Ha afavorit tothora els interessos de l’agressiu nacionalisme d’estat espanyol, en detriment de la legitimitat lleidatana. La seva política de nomenaments al si de l’Església catalana en dóna fe. El buit que va deixar Ciuraneta, Roma el suplí d’immediat nomenant administrador apostòlic de Lleida al valencià Javier Salinas. Salinas, aleshores bisbe de Tortosa, havia signat -l’únic a la Tarraconense- el manifest promogut pel diari La Razón “Por la unidad de España”. La designació de l’aragonès Juan José Omella -ara cardenal- com arquebisbe de Barcelona va en la mateixa línia. És coneguda la portada del Heraldo de Aragón, protagonitzada per Omella quan era bisbe de Barbastre-Montsó, celebrant públicament i notòria amb Jorge Español, l’advocat ultra de l’ajuntament de Vilanova de Sixena, les resolucions judicials adverses al Museu de Lleida i la Generalitat de Catalunya.

És evident que aquesta disputa amaga quelcom més que una simple pugna patrimonial entre jurisdiccions episcopals. Hi ha un rerefons, atàvic, que sura tossudament, ara i sempre. Fem voltes a la sínia. Incessantment. Espanya és una rotonda.

En parlarem amb Francesc Canosa, autor del llibre; Jordi Llisterri, periodista especialista en afers religiosos; i el sociòleg Salvador Cardús.

Inscriu-t’hi a monica.morros@sij.cat

T’hi esperem!