Homenatgem l’Institut d’Estudis Catalans en el 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia

Fotos: Begonya Masdefiol (IEC)

 

Mots d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

 

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’edifici: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic que aixecarien les bastides d’un projecte nacional de futur, una societat més benestant, un país més ric i culte, i sobretot, amb la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions  pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017