El repte d’explicar què passa a Catalunya a un públic anglosaxó

Londres 1

A la taula, d’esquerra a dreta:
Miquel Puig, Antoni Castells, Brendan Simms, Montserrat Guibernau i Isabel-Helena Martí

 

Són, sens dubte, molts els motius que poden originar un viatge a Londres. Una de les ciutats, no només més cosmopolites i grans d’Europa amb prop de 9 milions d’habitants, sinó també seu d’ambaixades, universitats i laboratoris d’idees d’enorme influència internacional. Dimarts passat, 3 de maig, la capital britànica serví d’escenari a l’acte What’s going on in Catalonia?, organitzat per Sobirania i Justícia, el Forum on Geopolitics de la Universitat de Cambridge i el think-tank Project for Democratic Union (PDU). L’objectiu: donar a conèixer la situació política catalana a un públic anglosaxó. L’auditori del campus londinenc de la Universitat de Newcastle, al nucli històric de la ciutat i a tan sols uns minuts de l’atrafegada estació de ferrocarrils de Liverpool Street, s’omplí per sentir als tres oradors i participar en l’intens debat que seguí les seves intervencions. Entre el públic congregat hi havia Josep Manuel Suàrez, delegat del govern al Regne Unit i Irlanda;  Geoff Cowling, antic cònsol del Regne Unit a Barcelona; i la periodista Jessica Winch, adjunta al cap d’internacional del rotatiu The Telegraph. L’esdeveniment comptà també amb la col·laboració de la Delegació del Govern de Catalunya al Regne Unit i Irlanda, i de la London Academy of Diplomacy. A la taula tres ponents de primer ordre: la professora de ciència política Montserrat Guibernau, l’exconseller Antoni Castells i l’economista Miquel Puig.

Montserrat Guibernau fou la primera en parlar. Arrencà una ovació espontània entre sectors de l’audiència quan assegurà que Catalunya obtindria el reconeixement com estat membre de la Unió Europea en algun moment o altre. Tot seguit, però, afegí que no es produiria de forma ràpida i, encara menys, immediata. Establí un període referencial d’uns deu anys. L’escassa consciència de la complexitat de l’objectiu de la independència és un factor, en opinió de la professora Guibernau, que pot generar incredulitat i frustració davant de situacions que dificultin el full de ruta de l’actual executiu català. A més a més, insistí que la manca d’unitat entre els actors polítics sobiranistes debilita la causa catalana i perjudica la seva projecció exterior. Imprescindible, doncs, promoure la confiança entre l’estament polític.

A continuació, Antoni Castells, catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona i exconseller del govern de Catalunya, inicià la seva presentació. Castells considera el model constitucional espanyol, pel que fa a l’estructura territorial, esgotat i sense recorregut. La solució al conflicte català, des del seu punt de vista, està més lluny que mai després de la sentència d’inconstitucionalitat sobre l’Estatut del 2006. Pensa que l’assumpte està bloquejat com a conseqüència de dues “frustracions”. Per una banda, les forces independentistes tenen dificultats per transformar en realitat factible l’acció d’unilateralitat en què es basa el seu full de ruta, i per l’altra, l’ús exclusiu d’arguments legals per part de l’estat espanyol no només no acaba amb la reclamació d’independència sinó que l’atia. Davant d’aquesta tessitura, el ponent afirmà la necessitat d’una consulta referendària com a única via per fer possible algun tipus d’acord entre Catalunya i Espanya. Hi afegí que el referèndum hauria de preguntar sobre la independència i tenir una resposta binària, sense incloure una tercera via de caràcter federal atès que aquesta opció no està a sobre la taula, ni hi ha expectatives que pugui ser-hi.

En el tram final de l’al·locució, l’exconseller reivindicà la dimensió europea del cas català. Esgrimí tres motius. Primer, és una causa democràtica que reclama una solució, també, democràtica congruent amb els valors fundacionals de la UE. Segon, la persistència del conflicte podria tenir efectes desestabilitzadors més enllà de la geografia espanyola i estendre’s a tota l’eurozona. Un procés de col·lisió amb resultats incerts és el que menys convé a Europa. Les instàncies europees tenen molts incentius per jugar un paper conciliador que ajudi les dues parts a arribar a un acord. Tercer, és en l’horitzó d’una Europa més integrada políticament que les institucions i lideratges europeus s’han de sentir interpel·lats. En opinió de Castells el cas català mostra la necessitat peremptòria d’impulsar un espai comú multinivell i plurinacional que pivoti al voltant de les sobiranies compartides.

Text complet de la ponència d’Antoni Castells:
Going towards multi-national political realities in Spain and Europe

La dissertació de l’economista i escriptor, Miquel Puig, fou especialment celebrada entre el públic. Tres conceptes: “por”, “amor” i “interès”, serviren d’epígrafs a través dels quals anà desgranant els seus arguments. La por, després de dues dictadures militars aquell mateix segle, havia jugat un paper important en el procés de redacció i aprovació de la constitució espanyola. Però quaranta anys després Puig creu que la por s’ha esvaït. Per primera vegada en centenars d’anys, els catalans no temen ser objecte de la violència del seu propi estat. Pel que fa a l’amor, en els darrers temps el número de ciutadans que se senten “només” o “més” catalans que espanyols no ha deixat d’augmentar, en detriment dels que se senten “només” o “més” espanyols que catalans. I, finalment, en relació a l’interès, aquest ha variat força des del 1978. La dependència de l’economia catalana del mercat espanyol havia estat determinant històricament però en l’actualitat està minvant de forma accelerada. I, és en aquest nou marc, en què el proteccionisme i dependència dels productes catalans al mercat espanyol ha desaparegut, que el dèficit fiscal, situat entorn del 8,5%, ha esdevingut inacceptable per una immensa majoria de la població catalana.

En el capítol de previsions, es mostrà convençut que hi haurà una consulta sobre la independència en algun moment perquè no és previsible que les condicions econòmiques a Espanya millorin a curt o mig termini i, sobretot, perquè resultarà difícil seguir ignorant l’aspiració de molts catalans a un referèndum legal i democràtic. Puig creu que la independència té números per guanyar a les urnes, i que en aquest cas l’afer se situaria al centre del focus internacional. Els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària, serien els principals, i decisius, agents que garantirien una transició a la independència àgil i reeixida.