Sortir del bucle de la llengua

El debat sobre la llengua reapareix cíclicament i sempre acompanyat de retòriques i gesticulacions vehements. L’enrenou suscitat al voltant de la publicació del manifest del grup Koiné (1) i la controvèrsia encesa sobre quines conseqüències a llarg termini comportaria una hipotètica doble oficialitat del català i el castellà a la Catalunya independent, m’ha fet pensar aquests dies en Pompeu Fabra i el desafiament colossal que ell i els seus coetanis hagueren d’afrontar durant el procés de normativització del català, a principis del segle passat. Amb tot i això, se’n sortiren. Els intents reiterats per dotar-se d’unes regles d’escriptura comunament acceptades havien fracassat, un rere l’altre, durant la Renaixença. La creació de la Mancomunitat, però, aportà a Catalunya unes primeres capacitats polítiques, per bé que escarransides, suficients per implementar una solució harmonitzadora. Enmig de fortes polèmiques, i esmerçant molts esforços, s’aconseguí fixar un registre estàndard que permeté promoure l’ús de la llengua en àmbits cabdals. I tirar endavant.

El panorama quan la Diputació de Barcelona constituí l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 era llastimós. La fúria amb què l’Espanya imperial havia promogut el procés de substitució de la llengua pròpia pel castellà havia començat ben d’hora, a trenc del segle XVI, amb la castellanització de la cort de la corona catalanoaragonesa i el projecte de monarquia hispànica endegat pels reis Catòlics. Quatre-cents anys després els avatars de la història havien deixat una petjada fonda en la condició física i emocional de la llengua. Si bé el català era aleshores encara emprat per la immensa majoria de la població, la generació de la Mancomunitat es trobà amb un idioma depauperat, proscrit de l’esfera pública i expropiat per decret i la força de les armes de tota activitat intel·lectual, acadèmica o administrativa.

El deteriorament que presentava el sistema fonològic, sintàctic, morfològic i lèxic era motiu de preocupació entre aquelles persones que durant la Renaixença s’escarrassaren per recuperar la genuïnitat -el geni, en paraules de Fabra- del català. Aquest fet i la inspiració romàntica del període propiciaren una forta inclinació a arrecerar-se en un cànon excessivament culte i arcaïtzant que, d’haver quallat, hagués dificultat el procés de recuperació com a llengua moderna i d’ús normal. El mestre Fabra, i el seu valedor polític, Enric Prat de la Riba, n’eren plenament conscients. Vet aquí, doncs, l’origen de l’enfrontament amb Antoni Maria Alcover, detractor de la gramàtica fabriana, o Miquel Costa i Llovera. Per una o altra raó, la iniciativa reformista provocà també reticències entre prohoms influents de les lletres catalanes: Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Antoni Rubió i Lluch, entre d’altres. El rebuig, és clar, no només procedí de dins de Catalunya. La reacció de les institucions espanyoles, no cal dir-ho, fou agra i bel·ligerant. Quan la campanya per l’oficialitat del català, promoguda des de la Mancomunitat, arribà a Madrid, fou refusada enèrgicament, tant per les corts com pel govern.

Però, a despit de tots i cadascun dels reptes que hagueren d’entomar els seus impulsors, les normes ortogràfiques foren aprovades el 1913, el diccionari ortogràfic el 1917, i la gramàtica el 1918. Peces imprescindibles en aquell moment, sense les quals l’idioma hagués acabat esdevenint, de totes totes, un patuès socialment irrellevant, relegat als dominis del folklore.

Avui, cent anys després, la situació del català és força delicada tant pel que fa a la qualitat com a l’ús social. El programa de substitució lingüística orquestrat des de l’estat espanyol segueix, a través dels temps, el seu curs inexorable. L’informe 2014 de l’Observatori de la Llengua Catalana (Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua) (2) constata una precarització intensa. La pèrdua progressiva d’usuaris inicials (nadius), les dificultats per atraure parlants entre els nouvinguts i l’eixamplament de la diferència (14,4 punts) entre qui empra habitualment el català (36,3%) i el castellà (50,7%) són signes inequívocs. La maquinària jurídico-política espanyola opera a ple rendiment per estrènyer per totes bandes l’espai de la llengua pròpia i reblar l’hegemonia del castellà. El degoteig continu de sentències i resolucions desfavorables, sobretot pel que fa a l’ensenyament; el Decret de plurilingüisme (País Valencià) i el Decret de trilingüisme (Illes Balears); els vetos sistemàtics perquè el català no esdevingui llengua oficial a la Unió Europea o la denominació de Lapao (actualment derogada) en lloc de català dins la Llei de llengües de l’Aragó, són alguns exemples.

1a pregunta: serà possible recuperar la centralitat comunicativa de la llengua, ara molt afeblida, en una Catalunya independent on el català i el castellà són cooficials?

L’oficialitat constitucional del castellà podria ser considerada pels tribunals fonament de dret per assentar noves prerrogatives a favor dels seus parlants, i posar entrebancs greus a la recuperació i regeneració de la catalanofonia. La professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, en l’estudi comparat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques” (3) mostra que el cas d’oficialitat simètrica de dues o més llengües és inexistent en la realitat política del nostre entorn. Tan sols es pot trobar entre algunes entitats subestatals (Brussel·les a Bèlgica, el Tirol del Sud a Itàlia, Nova Brunsvic al Canadà) o a Malta -amb uns components força diferenciats respecte la situació catalana-.

2a pregunta: ara bé, la independència podrà aconseguir el suport d’una part important de catalans castellanoparlants si no es garanteix l’oficialitat del castellà?

La discussió sobre la llengua està atrapada en un bucle retroalimentat per aquestes dues preguntes. El neguit i la incertesa imperen perquè el tabú és un tap il·lusori.  La temptació d’amagar el cap sota l’ala és gran. Hi ha, però, un camí de sortida: escoltar els especialistes, elevar el debat a l’opinió pública i posar-hi el coll per fer possible el consens. La tasca pot semblar feixuga, fins i tot inoportuna. En tot cas, ha estat la precipitació tacticista dels partits polítics que ens hi ha abocat. L’exemple precursor de Pompeu Fabra i Prat de la Riba demostra que l’èxit és plausible. L’exercici democràtic d’arribar a l’acord no serà debades. Ens aproparà també, per si mateix, a aquesta Catalunya civilitzada i capdavantera per la qual, amb tant d’esperit, maldem.

(1) – Per un veritable procés de normalització lingüística
Manifest – Grup Koiné – 31/03/2016
(2) – VIIIè Informe sobre la situació de la llengua catalana 2014
Observatori de la llengua – novembre/2015
(3) – L’oficialitat lingüística.
Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques
Eva Pons – Departament de Cultura – Generalitat de Catalunya – maig/2015