Catalunya, motor d’Europa?

L’economia catalana rutlla d’allò més bé, oi? Fa uns dies Jordi Baiget, conseller d’Empresa i Coneixement, en donava fe, pletòric (1). Les exportacions catalanes el 2015 han fulminat tots els màxims de creixement històric, registrats ininterrompudament durant els darrers cinc anys. En el passat exercici les vendes a l’exterior han crescut un 6,1% i han assolit una quantia inèdita, prop dels 64 mil milions d’euros. A Espanya les vendes globals a l’exterior han experimentat un augment del 4,3%.

Les dades de l’evolució econòmica catalana susciten l’optimisme no només entre els actors polítics. Fins i tot, aquells obligats per natura a la cautela es mostren satisfets. L’informe trimestral de conjuntura catalana, recentment presentat per la Cambra de Comerç de Barcelona, n’és bon exemple (2). El 2015 es tanca a Catalunya amb un gens negligible creixement del 3,2% del PIB (el mateix que per l’economia espanyola), i no es descarta revisar a l’alça la previsió del 2,8% pel 2016. Un escenari internacional favorable -però amb riscos creixents- s’assenyala com a primer coadjuvant: baixada dels preus del petroli, devaluació de l’euro, tipus d’interès ínfims, i política monetària expansiva del Banc Central Europeu. Panorama, doncs, tan benigne com transitori, en tant que supeditat a desencadenants externs. Incideixen també factors d’àmbit domèstic, principalment una recuperació gradual de la confiança per part d’empresaris i consumidors. Trets, tots ells, extrapolables a la resta de l’Estat, que presenta unes pautes de creixement força coincidents. Perceptibles, fins i tot, per aquells que pretenen trobar en els tres punts que separen les, igualment execrables, taxes d’atur catalana (17,7%) i espanyola (20,9%), dues realitats econòmiques divergents. L’homogeneïtat de les polítiques en el marc espanyol i la prevalença d’un model productiu orientat als preus baixos i la profusió de llocs de treball poc o gens qualificats, són dos factors que ens uniformitzen i amalgamen els uns amb als altres, a la vegada que allunyen Catalunya de l’Europa de l’eficiència i l’equitat. Malgrat els molt lloables esforços de l’administració i acadèmia catalanes, els ressorts més qualitatius, fonamentats en la innovació i recerca, són encara poc determinants en la generació de PIB i oportunitats en el mercat laboral.

El mite de la Catalunya motor-econòmic-europeu, bressol d’una societat precursora i benestant, en altres temps nodrit amb afany des del màrqueting polític, s’esfilagar-se extenuat, incapaç de passar amb suficiència la prova de la simple constatació empírica. L’índex Eurostat del PIB per capita 2014 (en termes de paritat de poder adquisitiu) de 276 regions de la UE-28, és eloqüent (3). La mediocritat de Catalunya és absoluta, amb 8 escadussers punts (108) per sobre la mitjana europea. Situada, no només per sota de la Comunitat de Madrid (125), País Basc (119) i Navarra (113), sinó també a anys llum de les 21 regions europees més dinàmiques econòmicament (la menys avançada de les quals supera en 50 punts la mitjana).

Per l’altra banda, el govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros encara, l’agenda de reformes que la Comissió Europea reclamà, ara fa justament un any, en un informe macroeconòmic demolidor (4). Els desequilibris són colossals. Brussel·les alerta que la correcció del dèficit i la reducció del deute, la flexibilització del mercat laboral, la remodelació del sistema financer i una millor liberalització econòmica són tasques urgents, pendents de realització, que situen l’economia espanyola en una tessitura d’extrema vulnerabilitat. Però n’hi ha més, el llast de la corrupció, la manca de productivitat, l’atur i desigualtat estructurals, la fragmentació del mercat interior, la caiguda de la inversió en R+D, l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur, i un llarg i desesperançador etcètera. El projecte institucional i econòmic espanyol és un fiasco estrepitós. Catalunya, a més de resultar damnificada per aquesta realitat comuna, ha d’afrontar una altra de particular i afegida. La derivada d’un encaix polític disfuncional dins l’Estat que comporta, entre molts altres perjudicis, un dèficit fiscal crònic entorn del 8%, l’absència d’inversió en infraestructures crucials, i el consegüent empobriment addicional en la qualitat de vida dels ciutadans.

D’entre les deu economies globals actualment més competitives, segons el Fòrum Econòmic Mundial, sis són estats amb poblacions d’una dimensió equiparable a la catalana (Suïssa, Singapur, Holanda, Hong Kong, Finlàndia i Suècia) (5). Si ho mirem des de la perspectiva, sempre més amable, del nivell de desenvolupament humà i felicitat autopercebuda, el World Hapiness Report 2015 de les Nacions Unides identifica els cinc països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Noruega i Canadà (6). Hi ha, doncs, una contrastada correlació positiva entre competitivitat, benestar i mida poblacional reduïda. Són bones notícies. L’horitzó a Catalunya podrà ser tot un altre, tan bon punt es disposi dels instruments d’un estat independent.
 
 
(1) – Les exportacions catalanes assoleixen els 63.839 milions d’euros el 2015
Acció 10 – Generalitat de Catalunya – 18/02/2016
(2) – Informe trimestral de conjuntura catalana
Cambra de Comerç de Barcelona  – Gener 2016
(3) – 2014 GDP per capita in 276 EU regions
Eurostat – 26/02/2016
(4) – Country report Spain 2015
Comissió Europea – 26/02/2015
(5) – The world’s top most competitive economies 2015-16
Fòrum Econòmic Mundial – 30/09/2015
(6) – World Happiness Report 2015
Nacions Unides – 23/04/2015